dissabte, 11 de març del 2017

TEMA 6 NARRAR HISTÒRIES


Narrar és explicar uns fets, situats en un temps i un espi determinats i protagonitzats per uns personatges. Els fets narrats poden ser reals o ficticis.

EL TEMA- És allò de què tracta el text, és a dir, la idea principal a l’entorn de la qual gira la narració. Els temes de les narracions poden ser molt variats: l’amor, la soledat, la guerra, el dia a dia, la mort, les relacions i conflictes humans… En una narració hi pot have un tema principal i d’altres de secundaris.
LA SINOPSI- D’una obra és un resumo n s’exposen les línies bàsiques de l’argument. A la contracoberta dels llibres hi sol haver una sinposi de l’obra que contenen.
ELS FETS- Que s’expliquen en una narració són les accions que realitzen els personatges o els esdeveniments que els succeixen Generalment, els fets narrats s’encadenen els uns amb els altres per una relació de causa-efecte: és a dir, un fet es produeix per algun motiu i, alhora, provoca uns efectes o conseqüències.



ESTRUCTURA DEL TEXT NARRATIU
L’estructura del text narratiu sol constar de tres blocs:

·      El plantejament- Situa els personatges, l’època i el lloc en què es desenvoluparan els fets- També presenta l’inici del conflicto.
·      El Nus És el cos central de la narració, on es desenvolupael conflicto
·      El desenllaç- És l’acabament de la història. Pot ser:
-       Tancat, quan el conflicto queda resolt.
-       -Obert, quan no queda clara la solució del conflicto i cal la interpretació del lector.

EL SINTAGMA VERBAL

És l’estructura formada pel verb més els seus complements, és fonament lingüístic de la narració. L’acció s’expressa amb el verb, i per això, en una narració abunda tant aquesta categoría.

El temps més habitual de la narració és el passat, perquè generalment expliquem fets que ja s’han esdevingut. Ara bé, una història també es pot contruir en present o fins i tot en futur.


EL SINTAGMA VERBAL

És l’estructura formada pel verb més els seus complements, és fonament lingüístic de la narració. L’acció s’expressa amb el verb, i per això, en una narració abunda tant aquesta categoría.
El temps més habitual de la narració és el passat, perquè generalment expliquem fets que ja s’han esdevingut. Ara bé, una història també es pot contruir en present o fins i tot en futur.





Fem senzill el sintagma verbal (SV).


EL SINTAGMA VERBAL

Quan tenim a davant un sintagma verbal, el primer que hem de fer és localitzar el seu nucli. El nucli del sintagma verbal (SV) serà el verb. Recordem que el nucli és la paraula més destacada dins d’una estructura o sintagma d’oració, la paraula o mot que mai pot suprimir-se perquè ens dóna la informació bàsica dins del sintagma que tractem.

Dins del SV hi ha dos tipus d’estructures:

Estructura                                                                    Exemples


Verb (V)   canto                                                                   
canto, balles, dorms (V + V + V)

Verb (V) + complements verbals (CV)                        
     Trenca la pilota (V + CV)


N.B. Cal que coneguis mínimament els verbs per tal de saber-los localitzar en una oració. Els verbs indiquen accions, moviment. Recomano donar una ullada a tres verbs models de cada conjugació: el verb cantar, el verb córrer i el verb dormir. Els pots consultar aquí:





!!EXERCICIS:


1.      Subratlla o assenyala quin és el nucli dels sintagmes verbals següents:

-Cantes molt bé.

-Podries engegar la ràdio?

-Guarda el llibre.

-Mira a través de la finestra.

-Va de viatge.

-Tanca la boca!

-Anireu a la sortida?

-Engega el motor del cotxe.


EL VERB-
El verb és un tipus de paraula que expressa accions, estats, o procesos del subjecte.
Els verbs són paraules que tene flexió, és a dir, que presenten diverses formes.
Les formes verbals estan constituídes per:
-       Un lexema o arrel. És la part que generalment no canvia, és a dir, que es manté igual en totes les formes del verb.
-       Unes terminacions o desinències. Són elements que canvien a cada forma verbal. S’afegeixen al lexema per expresar el temps ( present, passat, o futur) el mode ( indicatiu, subjuntiu o imperatiu), el nombre ( singular o plural), la persona gra matica,  ( 1ª. 2ª. o 3ª. )..
       LEXEMA                                  TERMINACIONS
           Cant-                                              -  o
           Cant-                                              -  es
           Cant-                                              -   a   
           Cant-                                              -  em           
           Cant-                                              -   eu
           Cant                                                - en


LA CONJUGACIÓ
La conjugació és el conjunt de totes les formes que té un verb. Segons la terminació de l’infinitiu, agrupem els verb en tres conjugacions.

1ª. Conjugació infinitiu acabat en   -ar-    Cantar, saltar, mirar…
 2ª. Conjugació infinitiu acabat en  -re -   Perdre, seure, creure…
                                                        -er-   Témer, valer, néixer…
3ª. Conjugació infinitiu acabat en    -ir-    Dormir, seriv, cosir…

Conjugar és enumerar ordenadament les formes que presenta un un verb en cada temps, mode i persona.

Verbs regulars i verbs irregulars.
Cada conjugació té les seves terminacions pròpies, que s’exemplifiquen mitjançant un verb model.

Hi ha cinc models bàsics de conjugació:
1ª. Conjugació: Cantar
 2ª. Conjugació Témer i Perdre
3ª. Conjugació Dormir i Servir (alguns verbs de la 3ª. Conjugació segueixen el model del verb servir i afegeixen un increment –eix entre el lexema i les terminacions d’algunes persones del present : Serveixo. S’anomenen verb incoatius.

Els verbs regulars són aquells que segueixen en totes les formes el verb model de la seva conjugació.

Els verbs irregulars són aquells verbs que s’aparten de la conjugació del verb model.
Per exemple, el verb anar és irregular perquè no segueix el model del verb cantar.

Les formes verbals poden expresar, mitjançant les terminacions:
La persona i el nombre gramatical.
El temps verbal.
El mode verbal.

La persona i el nombre
Les persones gramaticals fan referencia als elements bàsics que intervenen en l’acte comunicatiu. Hi ha tres persones gramaticals, en nombre singular i plural, i les designen les persones personals forts:
Primera persona      
Singular :  jo                     Plural : nosaltres                   

Segona persona
Singular : tu                     Plural: vosaltres

Tercera persona
Singular: ell / ella             Plural : ells /elles
                                                                                                                                     



FORMES PERSONALS I FORMES NO PERSONALS.

En la conjugació dels verbs hi ha dos tipus de formes verbals:

Les formes personals, és a dir, que tenen persona gramatical: jo menjo, tu surts, ells marxen…

Les formes no personals, que no tenen persona gramatical, són:

-       Infinitiu-  Cantar
-       Gerundi- cantant
-       Participi- Cantat, cantada, cantats, cantades









EL TEMPS VERBAL

El temps verbal expressa el momento en què es realitza l’acció. El punt de referencia és el momento en què parlem. Els temps fonamentals són :

Passat (abans del moment en què parlem): cantava, vaig cantar...
Present (ara, mentre parlem): canto...
Futur ( després del moment en què parlem): cantaré, hauré cantat...

TEMPS SIMPLES I TEMPS COMPOSTOS

Els temps verbals poden ser:

Simples, quan la forma verbal consta d’un sol mot. Per exemple : penso, sortiràs, vindrien...

Compostos: quan la forma verbal consta de dos mots:
Verb auxiliar haver+ participi del verb

Per exemple: he fet, havia sortit, hauré vingut, hauria menjat...

EL MODE VERBAL

El mode verbal indica com entén l’emissor l’acció que expressa el verb: Hi ha tres modes verbals:

L’indicatiu indica que l’acció és real : Sortiré de seguida.

El subjuntiu presenta l’acció hipotètica ( com un desig, una possibilitat...) Tant de bo sortís de seguida!

L’imperatiu: expressa l’acció com una ordre: Surt de seguida!




LA DIÈRESI

La dièresi consisteix en dos puntets que posem damunt la i i la u per indicar:
·      Que cal pronuciar la u dels grups: güe, güi, qüe, qüi.
·      Que hi ha un trencament del diftong, és a dir, que es pronuncia en dos cops de veu i es produeix un hiat. Raïm, veïns, llaüt, peüc.


Per marcar el trencament del diftong, s’usa l’accent i la dièresi
·      S’usa l’accent quan les normes d’accentuació ho permeten.
Per exemple, país s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en s
   
·      S’usa la dièresi quan les normes no permeten accentuar o quan l’agrupació vocàlica es troba en situaciò àtona.
 Per exemple: raïm porta dièresi perquè és una paraula aguda acabada en  - m  i no es pot accentuar.

EXERCICIS VOLUNTARIS


Paraigües

Ensaïmada

Veïns